Ai mare, ahir em van trucar de l'alberg de La Seu d'Urgell perque parles amb l'Ona ... sembla que te "morriña".
Vam parlar amb ella i nomes sentir-nos la veu es va posar a plorar com una magdalena! Sembla que hi ha unes nenes que marxen cap a casa (una d'elles la seva millor amiga) i ella esta molt trista. Es curios com ja des de ben petits els amics tenen una gran influencia sobre nosaltres.
Nosaltres hem intentat que reflexioni i intenti disfrutar de les colonies ... no se si ho hem aconseguit. Per a ella, ara mateix som els pitjors pares del mon perque no l'anem a buscar! pero ho ha de superar i veure que pot fer coses per ella mateixa.
Segur que li costara entendre-ho, pero espero que al final estigui contenta d'haver superat el repte.
A mes, el Jan esta amb ella i el Miquel i la Nuria (que em consta que l'anima molt) tambe, o sigui que espero que tot plegat ajudi a poder arribar a dimecres (ultim dia de colonies) sense contratemps importants.
3 comentaris:
AY Pobreta l´Ona! Bueno, ahora es cuestión de esperar al miércoles y en cuanto llegue, darle muchos besos y abrazos, no?
Oh.. que pena! Pobrecita!
Carme, no sufres, la Ona es muy enrollada y hara nuevos amigas de seguida. An final, le dara pena de irse a casa. A ver si la traes a una de las quedadas..!
UNa abrazada
Pobreta ona!!!! però estant tan acompanyada, segur que no s'ho passa tan malament i al final no voldrà tornar!!! segur que l'any que ve repeteix!!!
Publica un comentari a l'entrada